dimecres, 20 de febrer del 2008

El 9 de març ens juguem alguna cosa més que l'elecció de 350 diputats.

En aquests moments on la distància que en separa de les eleccions ja no es compta ni en anys ni en mesos, i segons com, ni tan sols en setmanes, es fa palès que aquestes eleccions no es presenten normals.

No es presenten normals perquè tot sembla indicar que la dreta més reaccionària, antidemocràtica i crispadora que hem conegut des del franquisme –perquè en trenta-un anys de democràcia mai havíem escoltat el que hem arribat a escoltar, que si no fos perquè per desgràcia l’insult, el bloqueig permanent, la mentida o la paràlisi institucional allà on es necessita consens amb l’oposició ens semblen coses normals en aquests moments, però les haguéssim donat per impossibles tan sols fa sis anys- amb tota possibilitat millorarà els resultats, i fins i tot, pot arribar a guanyar, i en un context de forta bipolarització on una victòria del PP pot col·locar-lo a no massa distància de la majoria absoluta.

Encara que des de la perspectiva catalana la victòria socialista sembla segura, ja que el PP no té massa adeptes aquí, no s’ha d’oblidar que en la darrera contesa autonòmica a molts llocs la dreta va batre els seus rècords de vot, després de que l’electorat no sols no castigués, sinó que va premiar la seva política. I s’ha de tenir en compte que per evitar una victòria del PP no hi ha prou en guanyar les eleccions a Catalunya, sinó que cal fer-ho de forma abrumadora, ja que a la resta d’Espanya en el seu conjunt el PP aconseguirà més vots que el PSOE. I això sense oblidar que, per altra banda, a Catalunya el vot del PP està ocult, i en la seva majoria, en les enquestes s’amaga i s’encobreix en altres respostes. De fet, probablement, a qualsevol de nosaltres ens és més fàcil trobar a algú que es declari votant del PSC, de CiU, d’ERC o d’ICV-EuiA que del PP, quan de fet en el darrer cicle electoral sempre va ser, com a mínim la tercera força a la nostra ciutat, per davant d’ERC i d’ICV-EuiA. Al cap i la fi, cal recordar que en la darrera contesa que es celebrà a Catalunya de caràcter estatal, que foren les eleccions europees, el PP es situà com segona força aquí, i no solament això, sinó que en algun districte de Barcelona com Sarrià-Sant Gervasi fou la força més votada.

És cert que la gestió del govern potser no ha estat prou valenta en alguns àmbits com haguéssim pogut desitjar-ho, com en matèria d’habitatge o de memòria històrica, per exemple. Però que els arbres no ens amaguin el bosc: en una situació com la que s’ha viscut durant aquesta legislatura, on en alguns llocs d’Espanya ser d’esquerres és poc més que una heroïcitat que pot condemnar-te a l’ostracisme social, la feina feta per aquest govern, no sols no ha estat valenta, sinó fins i tot digna de gesta.

Un altre fet és que no sols és necessari evitar una majoria del PP, sinó que a més, sense una victòria socialista –i una victòria no només en vots, sinó també en escons, ja que és força possible que el PP sense ser el més votat obtingui més escons gràcies al sistema electoral- serà molt difícil aconseguir la investidura. Algú s’imagina a quin clima polític es podria arribar si Zapatero es planteja aconseguir la investidura sense tenir més escons que el PP? Després de tot el que s’ha arribat a veure en els darrers quatre anys, l’únic pas que li queda a la dreta és iniciar una guerra civil. No seria el primer cop.

Lluís Belenes Rotllant

1r. Secretari JSC-L'Eixample

diumenge, 10 de febrer del 2008

El frau electoral a Kenya: el detonant però no la causa

Prop d’un miler de morts i més de 300.000 refugiats són, de moment, les conseqüències del conflicte entre les ètnies kikuyu i luo des que, a finals de desembre, unes eleccions irregulars revalidessin la presidència de Kibaki, en contra de l’oposició luo, que denuncia el frau electoral. Assistim una vegada més a una gran matança en un país africà, que, tot i no arribar a les dimensions del genocidi rwandès de fa més d’una dècada, on van morir prop d’1 milió de persones, sí que ens recorda alguns dels tristos episodis de la guerra entre hutus i tutsis. Els matxets són els mateixos i els luos, igual que en el seu moment els hutus, també van cremar una església amb més d’una trentena de persones de l’ètnia rival al seu interior a la població Kenyana d’Eldoret.

En aquesta ocasió, sembla que la comunitat internacional i la majoria de mitjans de comunicació vulguin atribuir únicament el conflicte a les eleccions fraudulentes. Uns comicis irregulars que haurien trencat amb la prosperitat econòmica d’un país africà on, gràcies sobretot al turisme i també a les exportacions agrícoles, la seva economia estava creixent fins ara un 6% anual. Obliden, però, el rerefons del conflicte que va molt més enllà d’un frau electoral, que només ha estat un detonant de la guerra entre luos i kikuyus. Un oblit que, amb tota probabilitat, és absolutament intencionat, perquè, en les causes estructurals del conflicte, les potències occidentals tenen moltes coses a amagar.

Les raons profundes d’aquest conflicte rauen en la pobresa de la majoria dels 35 milions de kenyans que sobreviuen amb menys de 2 dòlars al dia, unes condicions socials que fan molt més propici l’aparició de qualsevol conflicte intertribal i, més tenint en compte, que en un sol estat conviuen més de 7 ètnies diferents. I si el nivell econòmic dels habitants del país és el que és i si les fronteres que es van traçar per delimitar el país barregen tants grups socials diferents és, com en la majoria de països africans, pels efectes de la colonització i posterior descolonització de les potències occidentals. A Rwanda, van ser els belgues, i a Kenia, els anglesos.

La mateixa comunitat internacional que, en el seu moment, els va condemnar a viure en aquestes circumstàncies ara s’esforça per mitjançar entre Kibaki i el seu rival Odinga perquè arribin a un acord i a un govern d’unitat, menystenint la postura expressada pel Parlament Europeu, que aposta per recomptar els vots de les passades eleccions o, fins i tot, per repetir els comicis.

Si les eleccions van ser fraudulentes, com han certificat els observadors internacionals, cal seguir els consells de l’eurocambra. Una altra cosa és que, després de la formació del govern legítim, la comunitat internacional hauria de seguir treballant al país per aconseguir a llarg termini la bona convivència entre els grups ètnics, tot i que el país hagués desaparegut dels titulars de premsa.

Ara, alguns diuen, entre ells l’ex secretari general de l’ONU, Koffi Annan, que la fi del conflicte està aprop. Potser sigui cert que les rivalitats entre tribus tornin a desaparèixer de forma aparent durant un temps, però, mentre les causes estructurals pervisquin i no s’aposti per la cooperació al desenvolupament per combatre-les, de ben segur que un altre detonant les farà aflorar d’aquí a un temps.

“Si et quedes a casa guanya el PP”

El proper 9 de març són les eleccions generals, ja queda ben poc i la gent que ens envolta, els nostres amics que potser viuen més allunyats de la política i en general els votants d’esquerres, li donen la importància que realment té aquest dia? Estem tots igual de sensibilitzats que fa quatre anys? La resposta, malauradament, és no.
Després dels tràgics successos del 9-M i la gran mobilització ciutadana dels dies posteriors, és evident que els joves no viurem les properes eleccions com ho vam fer fa quatre anys. La situació, per raons òbvies, no és la mateixa, però no per això ens hem de relaxar i deixar d’anar a votar. Faríem bé de no oblidar els motius que ens van fer sortir al carrer, els motius de les “cassolades” i la supèrbia que vam haver d’aguantar durant 8 anys. Per desgràcia, es combinen dos factors perquè la gent (joves o no) pugui deixar d’anar a votar a Catalunya: primer, molta gent ja no se’n recorda de les dues legislatures de govern del PP a Madrid (no veu que la seva vida canviï entre un govern d’esquerres o un altre de dretes i considera que el seu vot no servirà per res) i, segon, el caos que ha patit Catalunya en matèria d’infraestructures i que ha provocat una desafecció dels ciutadans cap a la política.
Pel que fa a l’oblit dels anys de govern conservador del PP, fa uns dies El Periódico publicava un article d’opinió on s’afirmava que ja no era vàlid l’argument de que “amb els altres encara seria pitjor” (referint-se al PP), com a motiu per votar socialistes. Doncs cada cop discrepo més d’aquesta opinió ja que encara que el vot per eliminació, com a argument és molt pobre, el PP s’encarrega dia a dia de fer-lo més i més vàlid. Només cal veure el perfil, ranci i conservador, que està adquirint el partit d’en Rajoy (o de l’Aznar, perquè un ja no sap què pensar) a l’hora d’elaborar les seves llistes de diputats pel congrés.
En relació a la situació de les infraestructures a Catalunya, ja hem hagut de sentir i ho seguirem sentint durant la campanya que el govern socialista és l’únic responsable de la situació que hem viscut. No dubteu ni un moment que personatges de la talla de Duran Lleida i Dolors Nadal faran servir, sense ruboritzar-se, el caos de rodalies, els esvorancs i l’apagada per atacar els socialistes. Arribats a aquest extrem de cinisme en majúscules, ens hauríem de preguntar: realment algú es creu que el dèficit brutal d’inversió en infraestructures sofert per Catalunya, és fruït dels últims 4 anys? O, potser, també hi té alguna cosa a veure els 8 anys de govern d’Aznar recolzat per CiU? A vegades es té la sensació de que alguns polítics pensen que els ciutadans som idiotes, no hi veig cap altre explicació.
Però, molts de nosaltres ens preguntem si l’abstenció pot realment condicionar unes eleccions. En un article publicat a El País, s’oferia una visió de les eleccions generals espanyoles com un fet estrany, per no dir excepcional, comparat amb els països que ens envolten. La raó és que a Espanya, els votants que decideixen el guanyador de les eleccions no són pas els de centre (com en molts d’altres països), sinó els propis votants d’esquerres que decideixen no fer ús del seu dret a vot i s’abstenen. Aquesta anomenada “esquerra volàtil” pot ser realment decisiva a Catalunya i, amb molta probabilitat, els resultats de l’esquerra aquí seran determinants a nivell estatal.
En resum, és necessari que els ciutadans tornin a sentir-se protagonistes, es tornin a implicar en la política i vagin a votar el dia 9 de març. Ja ho diu ben clar el lema de campanya de la Joventut Socialista de Catalunya: “Si et quedes a casa guanya el PP”.

Bernat Quirós Rubiño
Secretari de relacions amb entitats de la JSC-L'Eixample

divendres, 1 de febrer del 2008

Pizarro y unas muy viejas formas de entender la economía.

Se acercan las elecciones y los partidos políticos ya han elaborado sus listas para concurrir a las elecciones, este hecho es algo más que la simple ordenación de unos nombres, es además toda una declaración de intenciones.

En el PP lo tienen claro y han dejado fuera a nombres como Piqué o Gallardón para apostar por otros con una línea mucho más dura y de entre todos ellos destaca Manuel Pizarro, especialmente importante por la centralidad que va a ocupar en esta campaña electoral la economía.

Y de economía quiero hablar, porque seria fácil atacar a Pizarro por su anticatalanismo, o por su actuación como presidente de Endesa siendo más un miembro de la desordenada oposición de Rajoy que el presidente de una de las empresas más importantes de España. En cambio vamos a hablar de su supuesto punto fuerte, la economía, que para eso lo llamó a filas el señor Rajoy, aunque Pizarro represente una forma muy arcaica de entender la economía. Una forma de entender la economía basada en los privilegios, una forma de entender la economía prácticamente latifundista, de señoriíto andaluz.

Algunos hablan del señor Pizarro como un gran empresario y un sesudo economista, no nos engañemos, su cargo en Endesa es fruto de un dedazo de Aznar, igual que el ¿liderazgo? de Rajoy en el PP, que en un momento en que se privatizaron la totalidad de empresas públicas rentables de este país, para que pasaran a manos de los compañeros de pupitre de Aznar. Todo esto escondido bajo el manto de una política económica liberal, competitiva y transparente cuando en realidad lo que se hizo fue concentrar la riqueza de todos en unos pocos, eso si, muy amigos del poder, entre los cuales se encuentra el señor Pizarro. El mismo Pizarro que ahora dice que viene a servir y sudar la camiseta cuando a lo que viene es a servirse y continuar haciendo negocios muy lucrosos para él y los suyos.

Sirva un dato para ilustrar lo que esta pasando en este país, las desgravaciones fiscales entre 2002 y 2004 para empresas que invierten en I+D+i con el PP en el poder bajo de 170.000 millones de euros a 150.000, mientras que entre 2004 y 2007 ya con el PSOE en el gobierno aumentó de 150.000 a 270.000, de forma que ahora la pregunta es ¿Quién apuesta por una economía moderna, diversicada y competitiva, los conservadores disfrazados de liberales o la socialdemocracia? La respuesta es clara, el PSOE está haciendo mucho más por la economía española de lo que jamás hizo el PP anteriormente, ni lo que hará con Pizarro el de la camiseta impoluta.

Jesús Zerquera Beuret

Secretari de Política Municipal JSC-L'Eixample

dimecres, 30 de gener del 2008

Elecciones al Parlamento de Andalucía 2008

El pasado 14 de enero se convocaron elecciones al Parlamento andaluz. En la anterior legislatura los resultados fueron muy favorables para el partido socialista, obteniendo una mayoría absoluta con 61 diputados de la cámara; el partido popular obtuvo 37 diputados, izquierda unida 6 diputados y el partido andalucista los 5 diputados restantes de la cámara (109).

Una de las claves más importantes para entender el éxito que tiene el partido socialista entre el pueblo andaluz, que en todas las citas electorales desde que tenemos democracia han respondido muy favorablemente, es sin duda la credibilidad que este partido ha sabido difundir entre las distintas capas de la sociedad andaluza, identificando, mejor que ningún otro partido los problemas y necesidades de los andaluces, trasladándolos a los distintos programas electorales con los que han acudido a las urnas y finalmente sabiendo dar solución a los mismos en las acciones de gobierno. Sólo así se puede entender el gran salto que en todos los ámbitos ha experimentado Andalucía: desde las infraestructuras, tan ligadas al desarrollo social y económico, doblando el número de km de autovía en tan solo 6 años (debemos recordar que hace ya 16 años que existe el AVE en la comunidad andaluza con la línea Sevilla-Madrid), hasta los ámbitos educativos y sanitarios o científicos, que es en donde mejor se puede contrastar la “foto fija” del avance experimentado en este periodo en Andalucía.

De nuevo en esta cita electoral los andaluces, según diferentes encuestas, respaldarán las acciones emprendidas en los últimos 4 años y darán soporte al gobierno andaluz, dándole de nuevo mayoría absoluta a Manuel Chaves. Según una estimación de voto afín al partido socialista el 49’1 % de los votos serán para la candidatura socialista, otros sondeos no afines indican que no se volverá a obtener la mayoría absoluta por parte del partido socialista, sin embargo la mayor parte de sondeos indican lo contrario y afirman que los socialistas andaluces conseguirán la mayoría absoluta aunque con varios diputados menos.

Elías Roldán Zambrana
Secretario adjunto de organización JSC-Eixample

dilluns, 19 de novembre del 2007

Rebaixes electorals

Aquest diumenge el senyor Rajoy va prometre una rebaixa substancial de l'IRPF, que afectaria substancialment als anomenats "mileuristes" amb declaracions com les d'Acebes, que diu "Es de justicia que los jóvenes que ganan mil euros al mes no paguen impuestos". Una vegada dit això, ens hauran d'explicar com pensen financiar-ho. Tenen pensat apujar, per exemple, els impostos de les rendes més altes per compensar-ho? O bé la idea és deixar el salari mínim com està ara en 600 € (no caldrà que recordem que el salari mínim ha crescut més en 4 anys de govern socialista que en 8 anys de govern popular)? O bé es tracta de no invertir ni un cèntim en rodalies, que total, quan la cosa peti ja no estarem al govern com van fer durant 8 anys, mentre CiU aplaudia amb les orelles? La realitat és que al PP s'haurien de preocupar per altres coses, com per exemple, de resoldre les seves contradiccions internes. Com es pot dir que per culpa del govern socialista fallen rodalies i al mateix temps denunciar fora de Catalunya que gràcies a l'aplicació de l'Estatut els catalans som privilegiats econòmicament? Si escoltant el to general del PP durant els darrers 3 anys i mig, sembla que els catalans haguem estat els mimats en detriment de la resta d'Espanya, sort en tenim de ser-ho, perquè si no fos així, difícilment podríem imaginar com estarien les infrastructures! I si continuéssim, la llista seria inacabable de contradiccions. Realment, feia força temps que es veia una oposició amb tan poques ganes de governar. Si les tinguessin, dubto que fessin aquestes propostes. Algú s'imagina un govern amb el to del PP i les coses que han dit i "proposat" (si és que es poden qualificar de proposicions) durant aquesta legislatura? Esperem, pel bé del país, que el pròxim març només poguin aplicar les seves propostes a la Calle Génova.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Sobre rodalies i AVE.

No crec que sigui necessari dir que la situació de rodalies fa temps que és molt deficient. En la resolució que vam aprovar en consell de federació el juliol passat (que podeu consultar a www.jscbarcelona.org) ja es va dir el que a nivell de Barcelona pensàvem, i quines actuacions crèiem necessàries. Després de moltes crítiques i un any negre ple d'incidències, Foment va pendre's seriosament la qüestió i va enviar fins i tot el mateix secretari d'estat a Barcelona a fer el possible per millorar la situació, i com a mínim durant el mes de setembre es va poder parlar inclús de una lleugera millora.
Tanmateix, com hem viscut aquests dies, tot el que ha passat a Bellvitge ho ha transtornat tot, i l'esperança de què l'AVE arribaria el 21 de desembre -cosa que, si bé l'opinió pública era escèptica, si que tècnicament era possible, i no sols això, sinó que més que probable, amb un estat molt avançat de les obres a nivell general- no sols s'ha esvaït, sinó que el que és molt pitjor: tenim en aquests moments la línia amb més viatgers de rodalies tallada -de moment ja es diu que fins el dia 5 de novembre i possiblement més temps- i la línia Llobregat-Anoia de FGC tallada en el seu tram inicial durant 2 mesos com a mínim. Total: 180 mil viatgers diaris afectats. Les solucions, si bé s'ha de reconèixer la celeritat en posar mitjans alternatius per part dels operadors, no treuen la gravetat de la situació, que esperem que es resolgui com abans millor. Ara bé, tal com s'ha dit amb força encert, les prioritats van en aquest ordre: primer, la seguretat; en segon lloc, rodalies; i en darrer, l'AVE.